Com ja hem comentat un altre dia, les cèl·lules cancerígenes són cèl·lules nostres que es salten els controls interns i comencen a proliferar (duplicar-se) quan, com i on no haurien de fer-ho. La lluita contra el cancer s'ha convertit en el camp més actiu de la biomédica actual, no només per les ajudes econòmiques i portades que acapara sinó per la immensa quantitat d'articles, estudis i propostes de projectes que ho inclouen (segurament buscant les ajudes i els titulars). Un dels tractaments que s'han provat són els inhibidors de les histones deacetilases.
Les histones deacetilases són unes enzimes situades al nucli cel·ular (on es troba el DNA). Com el seu nom indica (els biòlegs moleculars són pragmàtics) s'encarreguen de deacetilar les histones. Aquestes últimes, les histones, són proteïnes encarregades d'empaquetar el DNA. La doble hélix del DNA dóna dues voltes sobre les histones la qual cosa forma una mena de cabdell. Les histones poden unir-se agrupant encara més el DNA, fent que ocupi menys espai. Aquestes voltes al voltant de les histones determina molts cops que el DNA sigui o no accessible. És a dir, pot ser que en determinades ocasions la cèl·lula no pugui llegir part del DNA perquè li amaguen les histones. Aquesta mania d'amagar el DNA de les histones es veu augmentada per l'acetilació, és a dir, per l'addició de grups acetils a les proteïnes històniques. Per dir-ho d'alguna manera, a l'afegir acetils les histones ocupen més lloc i no poden empaquetar tant el DNA, no el poden amagar tan bé. Resumint:
a) Les histones amaguen el DNA, inhibint l'expressió de determinats gens (els quals no poden ser llegits)
b) Les histones amb acetiles amaguen pitjor el DNA, és a dir mostren més DNA que sí pot ser llegit (augmenta l'expressió dels gens)
c) Les histones deacetilases treuen acetils, per tant permeten un major empaquetament. El DNA torna a amagar-se. Es reprimeix l'expressió de determinats gens
Tots aquests processos ocorren de manera natural en totes les nostres cèl·lules. En les cancerígenes, però, sembla que més. En elles les histones deacetilases semblen especialment actives, inhibint l'expressió de determinats gens. Gens que constitueixen el control intern del que parlàvem en el primer paràgraf. Com fer que les histones tornin a tenir acetils? Tractant amb inhibidors d'histones acetilases. Permeteu-me afegir una lletra a la llista anterior:
d) Els inhibidors de les histones deacetilases impedeixen que aquestes treguin acetils, el què es tradueix en una millor "visió" del DNA. Es tornen a expressar determinats gens el que sembla que va bé per al tractament del càncer, ja que tot això es tradueix en una menor taxa de proliferació (duplicación cel·lular, i per tant, creixement del tumor) i en un augment de la mort autoinducida, l'apoptosis. El tumor creix menys i mor més.
Quedava per veure a través de quins gens es donava aquesta millora. És a dir, si la doble negació (la inhibición de l'inhibidor) disminuïa el creixement i augmentava la mort del tumor, a través de què ho feia. Doncs bé, en l'article d'Epping et al. del PNAS del 29 d'octubre, s'afirma que aquest efecte es dóna a través del Receptor de l'Àcid Retinoic (RAR). Més conceptes. L'àcid retinoic és la variant funcional de la vitamina A. Sembla ser que les histones deacetilases, entre d’altres, estaven inhibint l'acció del RAR, que en aquest cas, no és una altra que la de mantenir a ratlla al tumor. Els autors afirmen que, segons aquests resultats, la via de l'àcid retinoico és un bon candidat per a millorar els tractaments amb inhibidors d'histones deacetilases.
Un últim comentari. La vitamina A, a diferència de la C, és dolenta tant si no es pren, com si es pren en excés. La falta de vitamina A (també dita retinol, de retina) comporta ceguesa nocturna i alteracions del sistema inmunitari. L'excés de vitamina A es relaciona amb casos d'osteoporosis, encara que aquesta es dóna a llarg terme, deguda a un excés crònic (mantingut durant temps) d'ingesta d'aquesta vitamina. Un excés de vitamina A puntual pot dur a la mort. El fetge dels animals àrtics és extremadament ric en aquesta substància i s'han documentat casos de morts d'exploradors àrtics per la ingesta d'aquest òrgan. De fet, un tros relativament petit de fetge d'ós polar se'ns duria a tots amb els peus per davant. !No temeu l'ós polar només per les seves urpes!
8/11/07
La doble negació: histones i ossos polars
Publicat per Salva a les 22:48
Etiquetes: Actualitat, Biologia cel·lular, Càncer
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada