Ortografia cel·lular

L’any 1996 arribava a Espanya una empresa de mobles molt particular. El seu reclam era (i encara és) el baix cost dels seus productes, però això tenia una contrapartida: el comprador adquiria el mobiliari desmuntat i se l’havia de muntar a casa seva. Molts de nosaltres, doncs, ens hem trobat alguna vegada amb una pila de fustes, cargols i claus allen escampats pel terra, un confús manual d’instruccions a les mans i una mirada d’incredulitat als ulls.

Les nostres cèl·lules, sense que ens n’adonem ni ens causi tants mals de cap, fan aquest procés milions de vegades cada dia. El seu manual d’instruccions és l’ADN, que es troba al nucli, i el problema que es troben, com ja ens avançava el Salva en el seu article “Això sí és una foto amb macro”, no és que aquestes instruccions estiguin mal explicades sinó que estan escrites en un idioma que la cèl·lula no és capaç d’entendre. Així doncs, les cèl·lules tenen un traductor, l’ARN, que és capaç de llegir aquestes instruccions i reescriure-les de tal manera que, un cop fora del nucli, un element de la maquinària cel·lular –el ribosoma- pugui formar les proteïnes que són les encarregades de fer les feines necessàries per la supervivència cel·lular (i fins i tot per programar-ne el suïcidi quan és necessari!).



Procés de formació de les proteïnes a partir de l'ADN

Per fer-ho encara una mica més embolicat, una de les funcions de les proteïnes és regular la seva mateixa producció, o el que és el mateix, la seva expressió. Per tal que l’ARN comenci a llegir l’ADN cal que rebi l’avís que és hora de començar, i aquest avís és enviat quan les proteïnes encarregades d’aquesta feina s’enganxen a determinats llocs de la seqüència d’ADN que formen unes “paraules” concretes, com per exemple TATAAA. Aquestes paraules, però, poden tenir faltes d’ortografia: a vegades, enlloc de TATAAA la proteïna pot trobar-se la paraula TATAAT. Alguns d’aquests canvis fan que la proteïna no s’hi pugui enganxar i causen malalties en les persones que els pateixen, però d’altres són innocus i només afecten la facilitat amb què les proteïnes s’hi enganxen i, per tant, la freqüència amb què es dóna la senyal d’inici i la quantitat de proteïna que es formarà.

Aquesta setmana la revista Nature Genetics publica un article on s’investiga si els canvis en la seqüència de l’ADN (les faltes d’ortografia) propis de les diferents poblacions humanes poden causar canvis en l’expressió de les seves proteïnes que acabin resultant en fenotip diferents, és a dir, en diferències que puguem apreciar o mesurar sense necessitat de mirar els gens, com ara el color de la pell o la resistència a algunes malalties. Per fer-ho, s’han analitzat els nivells d’expressió de les proteïnes en 270 mostres provinents d’americans d’origen europeu, xinesos, japonesos i yorubes (un grup ètnic de l’Àfrica oriental), i després s’ha mirat quines lletres del seu ADN són diferents entre uns i altres. D’aquesta manera es pot veure si l’expressió de les proteïnes ha estat o no afectada pels canvis en l’ADN. Els resultats d’aquest estudi han mostrat que els nivells d’expressió de les proteïnes són heretables de pares i fills, però a més a més suggereixen que aquests canvis podrien ser un factor clau en les diferències entre les poblacions.