Imagina't que algú et donés 10 dòlars amb la següent condició: has de donar-li una part d'aquests diners a un desconegut, i que aquest desconegut accepti la teva oferta. Si la rebutja, els dos us quedareu sense diners. Si l'accepta, els dos us quedareu amb la vostra part.
Com series de generós?
Si optes per la gasiveria a risc de quedar-te sense les peles potser et convindria un xuti d'oxitocina.
Aquest experiment, però en pla científic, ho va realitzar un grup d'investigadors californians procedent de departaments de neurologia, endocrinologia i economia que intentaven trobar una raó fisiològica darrera de la capacitat humana de desprendre's de diners per a ajudar els altres.
Fins ara, s'havien oferit teories evolutives que expliquessin l'èxit de l'altruisme, donat que també està present en primats no humans. S'atribuïa l'altruisme al benefici dels parents pròxims o a l'esperança de reciprocitat, però això no explica els casos de donacions a estranys, les donacions de sang o el voluntariat.
Els investigadors van usar un model de transferències monetàries per a obtenir una mesura objectiva de la generositat i l'altruisme dels voluntaris, mitjançant un model matemàtic simple que quantificava la generositat, entesa com la liberalitat a l'hora de donar (perquè es pot ser altruista però poc esplèndid en l'ajuda oferida).
En una de les proves, el donant havia de fer una transferència de diners unilateral sabent que no rebria cap crítica per part del receptor, que estava obligat a acceptar el que li donessin. En una altra prova, havia de fer la transferència però aquesta vegada introduint una variable matemàtica que valorava la reacció del receptor de la donació (és el cas del dilema que encapçala el post, en la qual el receptor pot rebutjar una oferta miserable que no hagués considerat prèviament "digna").
D'aquesta manera es podia discernir entre l'altruisme i la generositat. A la meitat dels participants se'ls va administrar nasalment 40 unitats d'oxitocina,i a l'altra meitat salí. No hi havia contacte visual ni de cap tipus entre els participants i només van participar homes, doncs els nivells d'oxitocina fisiològica varien en les dones segons la fase del cicle menstrual.
La oxitocina és la més romàntica de les hormones, car està implicada en els sentiments d'amor cap a la descendència, la lactància i el part i en els mamífers monògams, la cohabitació sexual. També sabem que està implicada en l'establiment de la comfiança entre persones i en l'habilitat per entendre les expressions facials dels demés.
Va resultar que la generositat va ser un 80% major en els voluntaris que havien rebut oxitocina que en els que havien rebut placebo, i això no era atribuïble a l'altruisme, car en l'experiment dissenyat per detectar l'altruisme no va haver-hi diferències entre el grup amb oxitocina i el grup control.
El factor causal que va fer augmentar la generositat sembla ser l'empatia, doncs quan la persona sap que l'altra persona pot rebutjar una oferta injusta i es posa en el seu lloc, les donacions són majors.
L'oxitocina indueix l'alliberament de dopamina en certes regions del cervell i això s'associa al reforç i la sensació de recompensa.
En estudis d'activitat cerebral ja s'havia vist que les actituds caritatives i empàtiques activaven regions del cervell subcorticals, implicades en les emocions i en els mecanismes de recompensa.
Els nivells fisiològics d'oxitocina poden augmentar-se de forma no farmacològica de moltes maneres, per exemple, mitjançant el contacte físic, els ambients comfortables i segurs, i... els preliminars sexuals i l'orgasme.
Atès que l'oxitocina definitivament augmenta l'habilitat d'empatitzar amb els altres i motiva la generositat, se m'ocorren unes quantes pecaminoses idees que podia dur a terme l'Església Catòlica per a aconseguir que més gent marqués certa caselleta...
1 comentari:
A mi se m'acudeix que el gremi de cambrers podria rociar l'entrada dels restaurants amb oxitocina, o sucar-hi el compte quan el portessin a la taula per pagar... :-P
Publica un comentari a l'entrada