Etologia tumoral; ara canibalisme

La pràctica del canibalisme rarament es té en compte com un mecanisme de supervivència en condicions extremes, com en la tràgica historia portada al cine en el film “Viuen!”. En el imaginari popular, es relaciona amb rituals pagans propis de tribus salvatges, d’on escapava Divendres, el protegit de Robinson.

Es possible que aquesta sigui la visió que les cèl·lules normals del nostre organisme tinguin de les cèl·lules que es malignitzen i esdevenen tumorals, anàrquiques e impredecibles, aquestes cèl·lules es comporten com salvatges fora de la civilització. Doncs bé, als seus comportaments erràtics i destructius es pot afegir ara la pràctica del canibalisme tal i com revisa la revista Cancer Letters.

Quina és la naturalesa d’aquest canibalisme; les cèl·lules caníbals es comporten com microorganismes que lluiten amb els altres tipus cel·lulars per sobreviure, o bé són el resultat de la transformació maligna d’una habilitat pròpia de les cèl·lules normals (p.e. macròfags)?

Ja es coneixia que les cèl·lules tumorals eren capaces de ingerir altres cèl·lules tumorals en degradació, o cossos apoptòtics (restes residuals de la mort cel·lular), així com diversos tipus de material amorf com boles de làtex (impressionants les imatges on aquestes cèl·lules devoren altres cèl·lules i dotzenes de boles de làtex!!). Aquesta golafreria insaciable i la seva capacitat per endocitar material en degradació (restes cel·lulars i apoptòtics), pot fer pensar en una perversió de la endocitosis del macròfags (aquests tipus cel·lulars endociten per protegir l’organisme de tòxics o patògens i són clau en el processament dels anticossos!).

Estudis recents demostren que les cèl·lules caníbals són capaces de menjar-se cèl·lules del sistema immune que haurien de eliminar-les, i que a mes, a diferencia dels macròfags, són capaces de ingerir aquestes cèl·lules vives i degradar-les!! (atenció a la seqüència fotogràfica, gore cel·lular) Però es que a mes no només eliminen al seu enemic si no que també es nodreixen d’ell (les cèl·lules caníbals no sobreviuen en un medi sense nutrients però ple de delicioses boles de làtex, en canvi sobreviuen si afegim al medi linfocits T vius!). Per tant, el canibalisme cel·lular s’ha d’entendre com un mecanisme de supervivència extrema, que es relaciona amb condicions especialment adverses com la hipoxia (falta de oxigen) i la acidesa del medi, i que es pròpia de las cèl·lules tumorals metastàsiques (les més agressives), i es totalment diferent dels mecanismes de endocitosis dels macròfags.

Aquests resultats, posen de manifest que les cèl·lules metastàsiques caníbals segueixen un comportament similar al dels microorganismes i que el seu objectiu es sobreviure per seguir lluitant.

El coneixement d’aquestes pràctiques caníbals obre la porta al seu us com dianes terapèutiques (l’article també indica algunes de les proteïnes implicades com caveolina-1, erzin i la actina), ja que, a més, aquesta habilitat s’ha observat en metàstasis de diferents tipus tumorals.

Per acabar, no hi ha millor manera que fer-ho amb la mateixa reflexió caníbal que l’autor del article: poden els tumors sobreviure a la mort?

Col·laboració d'en Sergi