Qüestió de sexe III: Mala xul·leta vírica

- No! No tallis el cable Nmy que inactiva a l'inhibidor!
- Tranquil, sé què faig. Abans m'he assegurat que el cable Dox estava trencat, així que no hi ha perill si tallo Nmy.
- Estàs segur?

Recordareu que parlant de la desigualtat de sexes entre mosques vam conèixer dos gens, Dox i Nmy, els quals participaven en la determinació del correcte percentatge de criatures per a cada sexe. També recordareu que Dox era "el dolent" i que Nmy, al neutralitzar al dolent (Dox), contribuïa a la correcta segregació de sexes. Doncs bé, en l'article ja més que famós en aquesta secció (un que és pesat, escolti), també van descriure com Nmy era capaç de "fer callar" a Dox: a través de la interferència del RNA. És a dir, el RNA del gen Nmy "encaixa" amb el RNA de Dox, i activa els mecanismes de la cèl·lula perquè ho destrueixi. El RNA d'interferència no és només un producte de laboratori, la vida ho utilitza per a moltes funcions; el que passa és que nosaltres no ho sabíem.

Encara més interessant: Nmy és capaç de reconèixer a Dox, perquè és una mala còpia d'ell! De fet és una retrotranscripción invertida integrada en el genoma. Mani?

Ja sabem que el camí que es dóna en totes les cèl·lules és el de: DNA --> RNA --> proteïnes. Però determinats virus (els retrovirus) tenen unes enzimes capaces de fer un dels passos a la inversa (RNA --> DNA), les retrotranscriptases. En algun moment de la història evolutiva de les mosques el gen Dox va passar per una retrotranscriptasa d'un virus i es va transformar en DNA que, per casualitat, es va integrar en el genoma. A més, es va integrar de tal manera que quan es transcriu (a RNA), ho fa al revés, cosa que li permet reconèixer i unir-se a Dox, inactivant-lo.

Però per a complicar més l'assumpte, Dox també procedeix d'una duplicación d'un altre gen, denominat pels autors (MDox, la Mare de Dox), el qual, al seu torn, es troba solapat amb el final d'un altre gen (CG32702). En fi, un follón que pot donar una petita mostra de la increïble complexitat que té el DNA. Amb paciència, i sabent llegir entre línies, l'estudi dels processos genòmics (aquells que es donen en el DNA del nucli) ens aporta informacions no només de com i per quins mecanismes som el que som, si no que ens mostra un complex codi a desxifrar per a dibuixar els processos històrics que han succeït en els increïbles i fascinants camins cap a les diferents espècies.

I en un d'aquests camins, no se sabia cap a què (caminante no hay camino, se hace camino al andar), un virus va decidir copiar i fer-se una xul·leta amb la seva retrotranscriptasa. Aquesta xul·letaes va integrar al genoma i va adquirir capacitat de control sobre la seva còpia semi-original, contribuïnt, entre uns altres milers de passos, a fer el camí cap a la mosca (i el mosco). Però segur que els nostres lectors habituals no troben tot això tan estrany ja que ja hem parlat dels virus com motors de l'evolució en aquesta entrada de la Vero